Artistes

Pep Duran

Va néixer a Vilanova i la Geltrú i va morir a Barcelona, el 1955.

És un escultor, pintor i escenògraf espanyol, ha participat en nombroses produccions teatrals i cinematogràfiques des de 1977. El 1978 realitza la seva primera exposició a Barcelona, i des d'aquest moment la seva trajectòria com a artista es centra en el treball de la construcció, la representació i el espai. Ha destacat la seva capacitat de transfigurar l'escultura transformant-la en instal·lació i arquitectura fins arribar a un punt de simbiosi entre obres.

Tambè va ser director artístic de cinema que treballava en escenografies i vestuaris. El 1989, va rebre el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya a el millor tècnic. Al llarg de la seva trajectòria ha treballat conceptes com l'espai i la narració, el pas de el temps en recerca d'objectes i records que envolten la nostra quotidianitat i que advoquen per fugir de l'oblit, històries sense paraules, peces i fragments perduts, dislocats, adaptats a una nova ubicació i que erigeixen així, nous referents al·legòrics.

Martin Parr

Va néixer el 1952 a Epsom i va morir a Surrey, Regne Unit. Martin Parr és un fotògraf que ha sacsejat les estructures fotogràfiques i socials per presentar el seu punt de vista sobre el consumisme, la classe mitjana, els súper rics o el turisme.

És un membre de l'Agència Magnum des de 1994. Reconegut internacionalment per la seva particular acostament a la fotografia de documentació social. La seva obra es caracteritza pel sentit de l'humor i la ironia de la seva mirada sobre l'estil de vida de la gent corrent a la Gran Bretanya.

La seva influència en el món de la fotografia ha estat majúscula. Daniel Meadows, respectat fotògraf i docent de la Cardiff School of Journalism, Media & Cultural Studies, diu que molt pocs britànics han canviat la nostra manera de veure, però Bill Brandt, Don MacCullin i Martin Parr ho han aconseguit. Durant tres dècades ha retratat als seus compatriotes i el seu ull s'ha posat en altres fenòmens i realitats globals, com bé diu Fàtima Uribarri, amb una mirada sempre autèntica, encara que no necessàriament d'adulació